Abans
de marxar, ja et trobo a faltar.
Et
miro i el cor se’m desfà.
No
puc deixar de pensar, no.
Em
domina la por, el dolor.
El
dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull
ser forta però m’esgarrifo.
No
deixo de dir-te que t’estimo.
Vida
meva, no sóc res sense tenir-te.
Les
llàgrimes se m’escapen
però
amb un somriure baden.
Com
puc salvar-te de la fera?
Què
puc fer per protegir-te?
Conec
molt bé la bèstia.
I
temo pel perill, fill.
T’esperaré
com l’Hèstia,
a
casa teva, meva, nostra.
Les
dues, víctimes som del monstre.
On
és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només
néixer ja tenies unes experiències vestides.
La
sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La
sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes
en tota regla, per tots els cantons.
Haig
de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No
sabem quan durarà aquest malson.
És
una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els
maltractaments físics quedaren al passat.
Ara
segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només
-diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així
és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré,
doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I
quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta
sempre et tinc present!
Sense
tu no sóc res.
Te
m’han pres.
Per
un moment.
T’esperaré
impacient.
El
trencaclosques el guarirà el temps.
Ben
pacient, sent.
Carolina Reugradev
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada