Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Abans de marxar

Abans de marxar, ja et trobo a faltar.
Et miro i el cor se’m desfà.
No puc deixar de pensar, no.
Em domina la por, el dolor.
El dia s’apropa i no ho puc evitar.
Vull ser forta però m’esgarrifo.
No deixo de dir-te que t’estimo.
Vida meva, no sóc res sense tenir-te.
Les llàgrimes se m’escapen
però amb un somriure baden.
Com puc salvar-te de la fera?
Què puc fer per protegir-te?
Conec molt bé la bèstia.
I temo pel perill, fill.
T’esperaré com l’Hèstia,
a casa teva, meva, nostra.
Les dues, víctimes som del monstre.
On és la llei que et protegeix a tu de les ferides?
Només néixer ja tenies unes experiències vestides.
La sentència civil ens obliga a patir sense pietat.
La sentència penal ens dóna 1000 metres de llibertat.
Víctimes en tota regla, per tots els cantons.
Haig de mirar enrere, no em surti amb una destral.
No sabem quan durarà aquest malson.
És una tortura psicològica que no s’acaba mai.
Els maltractaments físics quedaren al passat.
Ara segueixen els psíquics sense poder-los solucionar.
“Només -diuen els què saben- s’ha de saber acceptar”.
Així és el nostre destí, tot de pedres per esmicolar.
Esmicolaré, doncs, la vida fins poder-me-la menjar.
I quan me l’hagi ben empassada, cridaré al vent:
Barrufeta sempre et tinc present!
Sense tu no sóc res.
Te m’han pres.
Per un moment.
T’esperaré impacient.
El trencaclosques el guarirà el temps.
Ben pacient, sent.
                        Carolina Reugradev