Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

LAS PERSONAS SENSIBLES


“…El mal busca el mal y ambos se entienden
Compran y venden…”

Las personas sensibles no son capaces
de matar gallinas
pero son capaces
de comer gallinas.

El dinero huele a pobre y huele
a la ropa de su cuerpo
aquella ropa
que después de
que después de la lluvia se secó sobre el cuerpo
porque no tenían otra
porque huele a pobre y huele
a ropa
que después del sudor no fue lavada
porque no tenían otra.

“Ganarás el pan con el sudor de tu rostro”
así nos fue impuesto
y no:
“Con el sudor de los otros ganarás el pan”

Oh vendedores del templo
Oh constructores
de las grandes estatuas huecas y pesadas
Oh llenos de devoción y de provecho

Perdónalos Señor
Porque ellos saben lo que hacen

-SOPHIA DE MELLO-

" Livro sexto"





                                              Imatge: Sabine Weiss


Poema original en portugués:

“As pessoas sensíveis”

As pessoas sensíveis não são capazes
De matar galinhas
Porém são capazes
De comer galinhas

O dinheiro cheira a pobre e cheira
À roupa do seu corpo
Aquela roupa
Que depois da chuva secou sobre o corpo
Porque não tinham outra
O dinheiro cheira a pobre e cheira
A roupa
Que depois do suor não foi lavada
Porque não tinham outra

“Ganharás o pão com o suor do teu rosto”
Assim nos foi imposto
E não:
“Com o suor dos outros ganharás o pão.”

Ó vendilhões do templo
Ó constructores
Das grandes estátuas balofas e pesadas
Ó cheios de devoção e de proveito

Perdoai-lhes Senhor
Porque eles sabem o que fazem.




SÓLO UNA VEZ


Imatge: Kasia Derwinska

Sólo una vez supe para qué servía la vida.
En Boston, de repente, lo entendí;
caminé junto al río Charles,
observé las luces mimetizándose,
todas de neón, luces estroboscópicas, abriendo
sus bocas como cantantes de ópera;
conté las estrellas, mis pequeñas defensoras,
mis cicatrices de margarita, y comprendí que paseaba mi amor
por la orilla verde noche y lloré
vaciando mi corazón hacia los coches del este y lloré
vaciando mi corazón hacia los coches del oeste y llevé
mi verdad sobre un pequeño puente encorvado
y apresuré mi verdad, su encanto, hacia casa
y atesoré estas constantes hasta el amanecer
sólo para descubrir que se habían ido.

-ANNE SEXTON-

“Poemas de amor” – 1969. Traducció de Ben Clark. Ed. Linteo Poesía (2009)


Poema original en anglés:


Just once

Just once I knew what life was for.
In Boston, quite suddenly, I understood;
walked there along the Charles River,
watched the lights copying themselves,
all neoned and strobe-hearted, opening
their mouths as wide as opera singers;
counted the stars, my little campaigners,
my scar daisies, and knew that I walked my love
on the night green side of it and cried
my heart to the eastbound cars and cried
my heart to the westbound cars and took
my truth across a small humped bridge
and hurried my truth, the charm of it, home
and hoarded these constants into morning
only to find them gon


DESVERGONYIDAMENT



                                                                                                                                   Per a Itziar

Perd el respecte a la literatura,
no és vaca sagrada ni anyell diví
a qui hages de rendir-li servitud.

No deixes que la vergonya i la por
et destorben de gaudir-ne del mot
amb tendresa i voluptositat.

Com amant, hi tens tot el dret a ser
voluble meuca o esposa fidel. 
Tens en heretat una menuda part
de significat, joguina fonedissa,
que et permetrà ser valquíria espacial
matant vells selenites fantasmals.

Les paraules, com ta vida, són teues;
avui pots fer amb elles el que vulgues:
acaronar-les, llençar-les, buidar-les,
oblidar-les, estimar-les, esprémer-les.

-BEGOÑA CHORQUES FUSTER-

"Olor de poma verda". Ed. Neopàtria, 2016





A voltes resaria

Passar el temps així,
amor. Passar les hores
morint-me a poc a poc
per no morir-me tota.

Abisme, torrentera,
incontenible llamp
que m´abriva la pena.
Ja no és posible, amor,
dir com t´estic plorant
-dir-t´ho serenament
i viure com si res-.

El vent,la pluja, un fum
espès que em desorbita
la sang i la tendresa...
i tot el cos vessat
de tu. Arbre teu! Llavor
d´una sembrada viva.

No. No m´és possible, amor,
somniar oratges; obrir
un múscul que no estiga
encés, per estimar-te;
remenar el silenci
cercant un crit més nou
que poguera salvar-me...

Mira si és trist açò,
que a voltes resaria;
però, hi ha tanta pols
per damunt de les coses,
que he oblidat les paraules
precises, l´exacta
forma del prec, el camí
del calvari..., i dubte
del prodigiós miracle
que obscurament desitge.

-Carmelina Sánchez-Cutillas-

                             Imatge: Kasia Derwinska

POEMA

M’agrada pensar-te i descobrir-te,
ballar el silenci,
la lava de grocs que et bull com un volcà tresor:
paraula i música.

M’agrada assaborir-te,
xuclar el suc del fruit fins a embriagar-me;
la frescor dels matins
quan la finestra oberta és començar la vida.

M’agrada fer de sastre a la cambra,
cosir pedaços del passat amb fil de cotó,
entrar dins la caixa de cartró,
ser l’eruga que menja fulles de morera
i esdevé papallona a frec de llum.

M’agrada covar el teu silenci,
jugar amb els mots
com els xiquets per l’abril ho fan amb les milotxes.

M’agrada que m’agrade
haver nascut amb aquest mal
que s’enlaira humil i blanc
com el vol de les gavines.

M’agrada el teu nom,
gestar-te, i al remat, parir-te.

- ISABEL GARCÍA CANET-


                                   Imatge: Ana Juan

En la tierra de nadie


En la tierra de nadie, sobre el polvo
que pisan los que van y los que vienen,
he plantado mi tienda sin amparo
y contemplo si van como si vuelven.
Unos dicen que soy de los que van,
aunque estoy descansando del camino.
Otros "saben" que vuelvo, aunque me calle;
y mi ruta más cierta yo no digo.
Intenté demostrar que a donde voy
es a mí, sólo a mí, para tenerme.
Y sonríen al oír, porque ellos todos
son la gente que va, pero que vuelve.
Escuchadme una vez: ya no me importan
los caminos de aquí, que tanto valen.
Porque anduve una vez, ya me he parado
para ahincarme en la tierra que es de nadie.

-CARMEN CONDE-


ESSÈNCIA

El meu poble és aquella punta
que allarga el braç
per acaronar les illes.
Terra i mar.
Margallons i pins banyats en sal.
A trenc d´alba, el sol despunta
per l´horitzó marí,
entre gavines, ones,
pescadors que faenen la mar
i esquitxos de sal.
Pels carrers, la gent humil
arrastra l´esquelet
alenant amb força
per a encarar el nou dia,
mentre d´altres
més sumptuosos
prenen café
en les terrases voramar.
Poble de contrastos.
De cases senzilles
i habitatges que desafien
la gravidesa
per alenar el blau.
Vidre i fang reflectit en els núvols.
a l´estiu, l´opulència
atraca a la nostra badia.
Aleshores, esdevinc,
un poema mal escrit
buscant serenor
en alguna cala perduda,
que allò que en essència
hi ha en mi
prové de gent senzilla
aquella que solcava la terra
i buscava la riquesa en la mar.
Flaires de fonoll i tarongina m´arrelen
de flor d´atmeller i ceps.
És per això que no me la crec l´opulència,
sé que hi ha de miserable en ella.

-Encarna Roselló-

"Arrels de mar"




Frag mich warum


Pregunta’m el perquè d’aquell acord

que ens va tancar a tu dins, a mi dins

de les parets d’aquesta casa nostra,

pregunta-m’ho ara que retrobem,

mare, les claus de tantes inquietuds.

Res no han resolt els anys que ens han portat,

a tu, a esperar darrere la persiana,

a mi, a arribar sempre tard a les coses,

i aquella fam que has heretat d’un temps

de por, de guerra i cues impossibles,

se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam

i ni tan sols és por, mare, què és?

-Teresa Pascual-

"El temps en ordre". Proa Edicions. Col.lecció Ossa Menor.
                     Imatge: Sabine Weiss

TAQUES


 Les taques de tinta se´n van amb llet,

les de vi, amb lleixiu,
les de greix, amb benzina,
les de fang i foc, es trauen amb cendra.

Algunes taques d´amor
                                                  (des)amor
tan sols les trau el temps.
Les taques més encrostades se´n van
                                                   amb amonìac.

La culpa, amb l´exacta dosi de perdó.

La sang, però, només es lleva
                                                     Amb l´aigua més clara.


-IMMA LOPEZ PAVÍA-


Del seu poemari  " TEX-URES"
Guanyador del XXXVII Premi de Poesia
“25 d´abril” de la Vila de Benissa 2017.
     Viena Edicions. 2018




ESTIU DE CALÇ



Que no se m´oblide la llum de calç
ni les façanes amb aquell punt de blau
ni la seua resplendor al sol de migdia.

Llum cegadora d´estiu.

Que no se m´obliden les portes obertes
per on voleiaven les randes de les Cortines
al bell mig de la casa.



-IMMA LÓPEZ PAVÍA-

Del seu poemari   TEX-URES
Guanyador del XXXVII Premi de Poesia
“25 d´abril” de la Vila de Benissa 2017.
     Viena Edicions. 2018