Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

EL FILL DE QUALSEVOL

Dos peus en unes sabates
obertes, sense cordons,
bruts, interiors
gastats, xiquet perdut.
Pantalons grisos i rasos,
les cames se sacsegen sobre
uns turmells nus,
sense banyar, adolorits.


Passejant tot sol,
una poma podrida,
un pa ranci dins de
les seues butxaques sense trencats
els seus diners estàn fora de perill.


Al voltant del seu coll
penja una corda.
Una medalla de plata amb noms
marcats, pares morts.
Una adreça d'una casa desallotjada,
familiars silenciosos
que solien cridar
quan les bateries eren noves
i el telèfon sonava.


El fill de qualsevol camina
per senderes anònimes.
Dormint on siga:
sota arbres,
en els túnels
d'algun parc fosc,
a les portes d'esglésies,
en corredors, camina.

Camina sota la pluja
deixant que l'aigua llave
les seues robes, que banye
el seu cabell, la seua esquena.

No hi ha banys calents
que ho esperen,
ni brou de pollastre,
no hi ha te calent amb llimó.

El fred s'endureix
en el seu cap,
congestiona el seu nas
que neteja la seua màniga desfeta.


Aquest va ser algun dia
el fill d'algú,
ha deixat de cridar en
nits satisfetes de somni
“Mamà! Mamà!”.

Rashidah Ismaili AbuBakr

Traducció efectuada per mi a partir de l´original (anglés)



________________________________

Rashidah Ismaili AbuBakr va nàixer a Benín en 1947. Poeta, contista, novel·lista, dramaturga, assagista, professora, performer, psicòloga, promotora artística i activista social. Ha sigut àmpliament antologada i té quatre llibres de poemes. Durant més de trenta anys ha estat vinculada a importants universitats nord-americanes. Va ser part, en els 60’s del Moviment de les Arts Negres, que va incloure dansa, teatre, música i poesia, centrat en la ciutat de Nova York, on resideix actualment. Algunes obres: Cantata for Jimmy (Cantata per a Jimmy), Missing in action and resumed dead (Perdut en acció i presumpte mort); Womanrise (Dona d´arròs).

Blau

                                                           


   "A la meua filla Mehraneh"


Pensava
en l'oceà en despuntar el sol,
en el velam en el blau onatge,
sí!
pensava en tu,
la meua xiqueta!
En els dies en què suraves en mi
com un peixet
sense mar!

Desitge per a tu
mars i mars de felicitat
tranquil·litza't amor meu,
aquest no és el so d'una bala,
són els magraners florint en el jardí
que anhelen els teus llavis!

Les faldilles de la muntanya Bava
esperen que córregues confiada
per a caçar els seus conills

Tranquil·litza't  xiqueta meua!


Les bombes van ser només un malson,
pertanyen a un temps en què la mare temia
el explosius que amagaven dins de rialleres nines,
tranquil·la.

El món és el meu si
guardant el teu somni amb amor.

- Mahbobah Ebrahimi-


Traduïda per mi a partit de les traducions a l´anglés dels poemes d´aquesta poeta efectuades per Kambiz Parsai.

____________________________________

Mahbobah Ebrahimi va nàixer a Kandahar, Afganistan, en 1976. Des de la seua primerenca infància la guerra la va portar a viure el desplaçament fins a Iran, on es va graduar en ciències bàsiques de la salut en la Universitat de Teheran. Escriu poesia des de la seua adolescència, està casada amb un poeta afganés i té tres fills. El seu primer llibre de poesia és "El vent és el meu germà". Va treballar com a Cap de Redacció del periòdic cultural "Farkhar" i com a Cap de Redacció de la revista mensual Neda, dedicada a les dones. Des de 2007 viu a Afganistan amb la seua família, enmig del sotsobre de la guerra.





Redondillas

Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis:
si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
¿por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?

Combatís su resistencia
y luego, con gravedad,
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.

Parecer quiere el denuedo
de vuestro parecer loco
el niño que pone el coco
y luego le tiene miedo.

Queréis, con presunción necia,
hallar a la que buscáis,
para pretendida, Thais,
y en la posesión, Lucrecia.

¿Qué humor puede ser más raro
que el que, falto de consejo,
él mismo empaña el espejo,
y siente que no esté claro?

Con el favor y desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.

Siempre tan necios andáis
que, con desigual nivel,
a una culpáis por crüel
y a otra por fácil culpáis.

¿Pues como ha de estar templada
la que vuestro amor pretende,
si la que es ingrata, ofende,
y la que es fácil, enfada?

Mas, entre el enfado y pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejaos en hora buena.

Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.

¿Cuál mayor culpa ha tenido
en una pasión errada:
la que cae de rogada,
o el que ruega de caído?

¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar?

Pues ¿para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis
o hacedlas cual las buscáis.

Dejad de solicitar,
y después, con más razón,
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.

Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.

-Sor Juana Inés de la Cruz-


Cleptocràcia

Ens ho furtaran tot.
Ens ho estan furtant tot.
Restarem desposseïts
del nostre propi cos.

Ens roben, no diem res.

Christine Lagarde ens viola
amb penis prominent.
No sentim l´estrip anal.
S´emporten el futur
dels nostres nens petits,
pixen sobre els nostres vells,
escupen als nostres joves.

Mentrestant, se´n duen
tantes ganes de viure,
tanta força per lluitar.

Què ens restarà?

Vergonya d´ésser humans.

-Begoña Chorques Fuster-

"Olor a poma verda". Ed. Neopàtria. 2016.


Imatge: Kasia Derwinska-


Pertenencias

Tengo una casa
con vistas al viento.
El Mediterráneo
calmando desvelos.
Mi hija, mi todo.
Un álbum de fotos
con momentos
plastificados.
La piel
en lista de espera.
Amigas, amigos.
Un padre eterno.
Un "gracias a la vida
que me ha dado tanto".
Un golpe de suerte.
Un poema
de vez en cuando.
Tonterias, las justas.
Amores, ya
unos cuantos.
Y un vendrás
-seguro que vienes-
y si no,
tengo una casa
con vistas al viento.


-Carmen Maroto-


Imatge: Kasia Derwinska



Epitafio a un hombre muy rico


Siempre quería lo mejor y nada era lo bastante bueno;

no había barrera que detuviera sus condiciones.

Yace aquí, correcto en madera de ciprés,

y divierte a los gusanos más exclusivos.


-Dorothy Parker-


Traducción de Hilario Barrero
" Antología de Poesía Breve en Inglés"
Ed. La Isla de Siltolá, 2011
ISBN: 978-84-15039-94-5




Poema original en inglés:

“Epitaph for a Very Rich Man”

He’d have the best, and that was none too good;
No barrier could hold, before his terms.
He lies below, correct in cypress wood,
And entertains the most exclusive worms.

Tria personal

T´has inventat un altre dia
sota el pes de la consciència.

Des de fa dos anys, quatre mesos i quatre dies
saps de la lluita, de la ira que
a poc a poc ha anat fent-se greix
entre la pell i els ossos,
de la mort que has mesurat
i de les ofenses per les quals, encara,
hauries de demanar perdó:
un perdó que no vols.

Saps també dels besos,
de les abraçades irrepetibles
entre là pides sense nom,
ni data de naixement, ni epitafis.

I també saps del pes de la carn,
del cel obert a la nit més fosca,
dels tubs que sense voler t´enganxen a la vida.

I saps que tots saben. I tots callen.

Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d´omplir el teu cementiri.

-BEGOÑA POZO- 

"Poemes a la intempèrie"



Imatge: Kasia Derwinska

He oblidat el títol d´aquella pel.lícula

Sovint acaba passant per error l´amor.
Aquell vespre de març hauriem d´anar junts al cinema
però inexplicablement hi van suspendre la projecció,
i tu em vas proposar el far, un café...

Era amarga, la cervesa. Negra
com la fusta de la nit.

Les nostres petjades a poc a poc s´allunyaven
dels hiverns.
Els teus ulls eren dos peixos d´aigua dolça
cercant la mar. S´inflamava
el vent sobre la sal; vas abraçar-me.

Ho recorde cada primavera,
quan em tremola a la pell
el primer verd de les fulles.

Mai no he trobat una abraçada així.

-CRISTELLE ENGUIX-



Imatge: Kasia Derwinska.

XX

Vine a buscar-me quan no tingues pressa,
quan s´il.luminen les llunes dels nostres planetes distints.

Quan no tingues pressa i la realitat siga només aquella amiga
                                                                                            esporàdica 
que arriba cansada i vol que la consolen.

Quan les diverses formes de menjar el pa siguen un asola
i no ens calga més recordatori que una cinta blanca
lligada al turmell de la inconsciència.

Vine a buscar-me quan no tingues pressa.

Estaré adormida sota un arbre més antic que les nostres                                                                                             descreences,
pregant en silenci
que puga tornar a trobar-te
sota les llàgrimes del temps
en qualsevol cantó de la teua respiració.

-Júlia Zabala-

"El cercle de les ànimes"



Imatge: Kasia Derwinska.

AMIGA

A tu
que estimes amb veu baixa
per no trontollar altres vides
abraça
tan fort com pugues
res t’has de portar
conserva el tacte de la pell
intacte entre els teus dits
el formigueig dels besos
vull veure en el teu rostre
com regalima el goig
viu amb bogeria
el fugaç instant
i la dèria dels teus dies.

-XELO LLOPIS-

"Pell endins". Ed. Neopàtria. 2016.


Imatge: Kasia Derwinska