Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.


Amb els 18 acabats de complir,
un cos d’adolescent recentment estrenat i
els paradisos artificials acabats de descobrir,
tant em fa que rebente el món d’una explosió i
sortim tots disparats per l’aire com si fóssim
avionetes de paper.
Tant em fa imaginar-me esmicolada en un
carrerany humit un dia qualsevol, entre setmana,
compartint espai amb els ossos d’un peix mal
rossegat o amb botelles buides de vi barat.
Al capdavall, res no alterarà el final del meu guió
ni em lliurarà de convertir-me en una pila de cendra
ressolant pels claveguerams de la ciutat.
Ara mateix no m’importa en quin sentit gire
el món ni a quina velocitat s’atansen les
catàstrofes si l’abril d’aquesta tarda no deixa
empremta en el rostre dels teus ulls.
Avui a Bàssora un raig de sol pinta el fons del
llenç on mil bombes rompen els indicis
d’una vida en calma,
i val la pena, creu-t’ho, veure aquesta joia
enmig d’una catàstrofe humana.
Acumule la sang que regalima pels viaranys
cecs per la tempesta d’arena i en faig tinta per als
mots que ara m’esforce per escriure’t.
Imagina’t per un moment que la truita tomba,
que tu i jo som una d’aquestes persones anònimes
condemnades a morir amb la pólvora d’un pallasso desolat.
Què en faríem?
No m’expliques les notícies de la premsa que
surten cada dia al diari d’un país que ja no és nostre.
No vull sentir cap bajanada nostrada d’uns polítics assassins
que no escolten les parles de les seues gents.
Ara mateix no m’importa res,
ni les bombes que cada cinc segons maten un poeta de l’Irak,
ni les dones violades per cantonades humides de qualsevol ciutat,
ni els cinc poderosos que impregnen la misèria al Tercer Món,
ni la corrupció dels professors que em suspenen els exàmens,
ni el veí que s’ha tirat des d’un cinqué pis sense paracaigudes,
ni el milió de nenes que cada any cauen en la prostitució,
ni l’home que creu que el món només és conjugable en verbs masculins,
ni la Coca-cola desbravada i calenta que quedava a la nevera,
ni els palestins condemnats a no conéixer el mot llibertat,
ni la dona amb el discurs sobre la pau més bella del món,
ni la Fuga de la mort de Celan,
ni les lapidacions de milers d’Amines,
ni les exquisides drogues a contraban,
ni la manipulació dels mitjans de comunicació,
ni la dona de l’amic de ma mare que ha marxat amb un nen de dinou anys,
ni els deures que tenia per demà,
ni la gent que creu que encara hi ha alguna cosa per la qual val la
pena ser-hi i confia en que, sota la merda, s’amaguen indicis de vida.
Res.
I, tanmateix...

Àngels Gregori-



Imatge: María Tudela


EL POEMA FLOTANT, SENSE NÚMERO

Passe el que passe entre nosaltres, el teu cos
gojarà el meu -el teu fer l'amor
tendre i delicat, com la mig arrissada fronda
de la falguera cap de violí als boscos
acabats de rentar pel sol. Les teues viatjades i generoses cuixes
entre les quals tota la meua cara s'ha extasiat i extasiat
-la innocència i la saviesa de l'indret que hi ha trobat la meua llengua
-la bellugadissa i insaciable dansa dels teus mugrons en la meua boca
-el teu palp en mi, ferm, protector, recercant-me,
la teua forta llengua i els teus fins dits
arribant on feia anys que t'esperava
dins de la meua humida i rosàcia cova -passe el que passe, açò és.


-Adrienne Rich-

Traducció : Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni Verger




Nacer hombre

Cuánto trabajo ella pasa por corregir la torpeza de su esposo,
y en la casa, (permitidme que me asombre)
tan inepto como fatuo,
sigue él siendo la cabeza,
porque es hombre.
Si algunos versos escribe
-¿de alguno esos versos son que ella sólo los suscribe?;
(permitidme que me asombre)
Si ese alguno no es poeta ¿por qué tal suposición?
-porque es hombre.
Una mujer superior en elecciones no vota,
y vota el pillo peor;
(permitidme que me asombre)
con sólo saber firmar puede votar un idiota,
porque es hombre.
Él se abate y bebe o juega en un revés de la suerte;
ella sufre, lucha y ruega;
ella se llama ¿ser débil?,
y él se apellida ¿ser fuerte? porque es hombre.
Ella debe perdonar si su esposo le es infiel;
mas, él se puede vengar; (permitidme que me asombre)
en un caso semejante hasta puede matar él,
porque es hombre.
¡oh, mortal!
¡oh mortal privilegiado,
que de perfecto y cabal, gozas seguro renombre!
para ello ¿qué te ha bastado?
Nacer hombre.


-Adela Zamudio Rivero-



Imatge: Cristina García Rodero

Mare nostra

Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…


Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l'epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci's la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.

Anem…


-Dolors Miquel-


La mare i la filla



Poc abans d'afrontar el món la filla li preguntà a la mare: en què creus?
Poc abans de deixar que la filla s'enfrontara amb el món,
la mare li respongué:

1. Crec en la desesperació de la gent
2. Crec en la rotunda soledat dels humans
3. Crec en la generositat infinita de qui no té por
4. Crec en l'egoisme de qui viu i patix massa
5. Crec en la debilitat de les forces humanes
6. Crec en la decisió d'ignorar profundament els altres que manifesten els ancians
7. Crec en les veus dolces dels qui s'estimen
8. Crec en la crueltat de qui ha oblidat estimar
9. Crec en l'obsessió de qui ja no veu els altres
10. Crec en el poder de les paraules

-Rosa Roig-


Imatge: Andrea Savall


L'home del sac

Un dia, vaig passar per allí.
L'home tenia un sac,
i me l'ensenyà.

Al sac vell ho trobí tot:
el salnitre i els crancs de la mar,
els curatalls dels muntanyassos,
l'aigua clara del desembre,
les camallongues de l'estiu,
el llepó —càlid i llefiscós—
de la séquia,
la ferma i tova escalfor de la terra d'arròs
a l'estiu,
els parotets de foc i
les randelles d'herba...

Jo me'n volia anar d'aquell no res.
Vaig mirar dins del sac,
em quedí.

Ara, i per sempre,
el suc palpitant de la taronja collida de l'arbre,
em fa feliç.


- Rosa Roig-



Ella vol certeses

Ella vol certeses que creu que jo tinc
amagades, com l'aigua del desert.
Ignora que les meues són certeses fòssils,
les que tinc, ai!, si les use se m'acabaran.
Com els fòssils, que s'extreuen de la terra,
com les restes que soterrades
pels sediments verges, s'han compactat.
Endurides. Com el que queda d'un ésser viu,
o del seu rastre,
sobreviuen les meues certeses.
Sota la terra guarde el que crec, el que sé
i el que no sé, el que em diuen,
el que m'imagine,
el que no vull, el que m'ha envaït,
el que m'ofega.
I la certesa se'm confon amb el dubte.
I guarde el passat intacte,
mentre còrrec cap al present.


-Rosa Roig Celda-

Imatge: Kasia Derwinska

Regresaré



Regresaré al poema como a la patria a la casa

como a la antigua infancia que perdí por descuido

para buscar obstinada la sustancia de todo

y gritar de pasión bajo mil luces encendidas.

                   -Sophia de Mello-

«El nombre de las cosas» .1977
Traducción de Ángel Campos Pámpano
Recogido en «Nocturno de Mediodía» . Antología Poética – 1944 – 2001
Ed. Galaxia Gutemberg 2004







Poema original en portugués:

«Regressarei»

Eu regressarei ao poema como à pátria à casa
Como à antiga infância que perdi por descuido
Para buscar obstinada a substância de tudo
E gritar de paixão sob mil luzes acesas

Sophia de Mello

 «O Nome das Coisas». 1977
Escribo porque mi madre no pudo ir a la escuela.
Escribo porque no podría gritar tanto,
porque llevo dentro
voces de mujeres
que la perdieron.
Escribo para que la muerte
no me pille
sin nada puesto.
Escribo para involucrarme
en lo que creo.
Escribo para derrumbar límites
que otros
me inauguraron.
Escribo para ver más claro.
Escribo para decirle a mi hija
quien soy en realidad
y quien soy en sueños.
Escribo porque soy más
en el poema
que en ninguna otra parte.
Escribo para tener
un lugar
donde esperarte.


Carmen Maroto



Il. lustració de Fernando Vicente

M ‘aprope al finestral dels teus ulls
amb passos sigilosos i porucs,
si creue el llindar que ens separa
el terratrèmol del teu dolor
pot sacsejar-me l’ànima.


Mentre,
tu
esperes
impassible.


Tots els silencis agres d’ aquest món,
bramen sense veu en les teues pupil·les
com ovella que porten a esquilar
i jo, vergonyosament domesticada,
sols puc oferir-te la meua por.


-IMMA MANYEZ ALBERT-


Imatge: xarxa