Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Cançó de fer camí

Vols venir a la meva barca? 
-Hi ha violetes, a desdir! 
anirem lluny sense recança 
d'allò que haurem deixat aquí. 


Anirem lluny sense recança 
-i serem dues, serem tres. 
Veniu, veniu, a la nostra barca, 
les veles altes, el cel obert. 


Hi haurà rems per a tots els braços 
-i serem quatre, serem cinc!- 
i els nostres ulls, estels esparsos, 
oblidaran tots els confins. 


Partim pel març amb la ventada, 
i amb núvols de cor trasbalsat. 
Sí, serem vint, serem quaranta, 
amb la lluna per estendard. 


Bruixes d'ahir, bruixes del dia, 
ens trobarem a plena mar. 
Arreu s'escamparà la vida 
com una dansa vegetal. 


Dins la pell de l’ona salada 
serem cinc-centes, serem mil. 
Perdrem el compte a la tombada. 
Juntes farem nostra la nit. 



Maria Mercé Marçal.