Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

De la feblesa

M’havien parlat
de la feblesa
per haver nascut dona
però l’únic que vaig veure
va ser la dolçor de la teua mirada
la calidesa de les teues mans
als teus ulls
cap indici de debilitat
mai et vas amagar davant l’adversitat
i mira que n’hi va haver.

Sempre arromangada
feies bugada amb els infortunis
per afrontar amb tenacitat
tot el que anava venint
ni un mal gest
ni un lament
és el que hi ha –deies.

Vas exercir magistralment
sense titulació
sense cursos d’adaptació
totes les ocupacions de la vida
filla neta germana esposa mare iaia veïna amiga
sense defallir
vas fer per tots
que el viatge fos lleuger
oblidant el teu ésser.

M’havien parlat
de la feblesa
però amb tu, mare
mai la vaig veure.

Xelo Llopis


“Pell Endins”. Ed. Neopàtria.