Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Els meu dèsset

        

Hui la meua mirada s'escapa
i torne als meus dèsset;

al meu quadern secret,
al meu pare mort i viu,
a la meua mare trista i sola,
als meus estudis nocturns,
al meu treball diari,
a la meua solitud antiga,
a la meua mirada perduda,
a la meua xiqueta abandonada,
als meus somnis de poeta,
a la meua lluita d'igualtat,
al meu fràgil cor,
al meu amic que m'espera,
a la casa de la meua iaia,
al meu amor impossible,

Hui acull la meua mirada
i torne dels meus dèsset;

i sé que no hi haurà retorn,
que la meua línia continua,
que la meua vida segueix viva,
que els meus fills vida són,
que cada matí comence,
que en la meua mirada et trobe,
que la xiqueta m'acompanya,
que els meus somnis, somnis són,
que la igualtat és possible,
que el meu cor resisteix,
que la meua casa va amb mi,
que el meu gran amor sóc jo,
que l'amor és company,
que la mort arribarà.

I tot açò ho sé gràcies als meus dèsset.


Imma Mañez Albert