EN EL CAMÍ. Pròleg del poemari “Mare in itinere”.

Pertanc a una generació de mares que no vam ser educades per a ser mares.

Vam nàixer i vam crèixer en un país lliure, on la gent humil, per primera vegada en molts anys, podía donar un futur a les seues filles. El país de les oportunitats, deien, amb una educació gratuïta i de qualitat.

Gràcies a l´interès i la lluita dels nostres pares i mares ens formàrem com mai abans ho havia fet una dona. Vam aprendre de lleis, de números, de literatura, de ciència. Ens van donar l´oportunitat de pensar, d´investigar, d´accedir a un món laboral, deixant de banda allò de “profesión sus labores” per a aconseguir la, tantes vegades desitjada, independència econòmica.

Però tot té un preu: el país no estaba preparat per a canalitzar aquesta revolució, molts homes no esteven en disposició de conviure amb les dones com a éssers iguals i probablement moltes de nosaltres tampoc no aconseguíem trobar el nostre lloc.

Vam aprendre a ser homes, metgesses, advocades, economistas, soldats i se´ns va oblidar ser mares. I eixa maternitat tardana, retardada per aconseguir moltes altres metes, per enllestir molts altres plans, en la majoria de les ocasions ha tocat la nostra porta, i aleshores ens ha fet sentir-nos culpables.

Per això, aquest poemari està dedicat a totes aquelles dones que com jo, es troven permanentment anant i tornant, en un trajecte que mai no s´acaba, “in itinere” i que, com a mi, els agradaría no sentir-se jutjades i valorades  únicament pel treball que realitzen fora de casa, i poder triar, i baixar d´un món que corre tant, que va tan apressa, i assumir la maternitat com una etapa  més de la vida, a la qual és necessari dedicar temps, ganes i il.lusió.

Aquest treball també està escrit pensant en les nostres filles i fills, que pateixen les conseqüències de les nostres mancançes. Pensant en els nostres companys, perquè alguns d´ells, com el meu, saben entendre i respectar aquest sentiment de culpa que sempre ens acompaña. Pensant en els nostres pares i mares, que en el seu afany per donar-nos un esdevenidor, sense lligams, no van sospitar el que estaba per vindre.

I finalment m´agradaria, des d´aquest xicotet i humil viatge poètic, dirigir-me a les autoritats, per a exigir que facen, d´una vegada i per sempre, efectiva i real la conciliació laboral i familiar. Que està en joc la felicitat, la salut i l´educació de les nostres filles i els nostres fills i, com a conseqüència, la de tot un país.

I ara, vos deixe, que tinc pressa.

            -Lola Camps-

"Mare in itinere". Ed. Babilobia