Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

EN EL CAMÍ. Pròleg del poemari “Mare in itinere”.







Pertanc a una generació de mares que no vam ser educades per a ser mares.
Vam nàixer i vam crèixer en un país lliure, on la gent humil, per primera vegada en molts anys, podía donar un futur a les seues filles. El país de les oportunitats, deien, amb una educació gratuïta i de qualitat.
Gràcies a l´interès i la lluita dels nostres pares i mares ens formàrem com mai abans ho havia fet una dona. Vam aprendre de lleis, de números, de literatura, de ciència. Ens van donar l´oportunitat de pensar, d´investigar, d´accedir a un món laboral, deixant de banda allò de “profesión sus labores” per a aconseguir la, tantes vegades desitjada, independència econòmica.
Però tot té un preu: el país no estaba preparat per a canalitzar aquesta revolució, molts homes no esteven en disposició de conviure amb les dones com a éssers iguals i probablement moltes de nosaltres tampoc no aconseguíem trobar el nostre lloc.
Vam aprendre a ser homes, metgesses, advocades, economistas, soldats i se´ns va oblidar ser mares. I eixa maternitat tardana, retardada per aconseguir moltes altres metes, per enllestir molts altres plans, en la majoria de les ocasions ha tocat la nostra porta, i aleshores ens ha fet sentir-nos culpables.
Per això, aquest poemari està dedicat a totes aquelles dones que com jo, es troven permanentment anant i tornant, en un trajecte que mai no s´acaba, “in itinere” i que, com a mi, els agradaría no sentir-se jutjades i valorades  únicament pel treball que realitzen fora de casa, i poder triar, i baixar d´un món que corre tant, que va tan apressa, i assumir la maternitat com una etapa  més de la vida, a la qual és necessari dedicar temps, ganes i il.lusió.
Aquest treball també està escrit pensant en les nostres filles i fills, que pateixen les conseqüències de les nostres mancançes. Pensant en els nostres companys, perquè alguns d´ells, com el meu, saben entendre i respectar aquest sentiment de culpa que sempre ens acompaña. Pensant en els nostres pares i mares, que en el seu afany per donar-nos un esdevenidor, sense lligams, no van sospitar el que estaba per vindre.
I finalment m´agradaria, des d´aquest xicotet i humil viatge poètic, dirigir-me a les autoritats, per a exigir que facen, d´una vegada i per sempre, efectiva i real la conciliació laboral i familiar. Que està en joc la felicitat, la salut i l´educació de les nostres filles i els nostres fills i, com a conseqüència, la de tot un país.
I ara, vos deixe, que tinc pressa.

            -Lola Camps-

"Mare in itinere". Ed. Babilobia