Pertanc a una
generació de mares que no vam ser educades per a ser mares.
Vam nàixer i vam
crèixer en un país lliure, on la gent humil, per primera vegada en molts anys,
podía donar un futur a les seues filles. El país de les oportunitats, deien,
amb una educació gratuïta i de qualitat.
Gràcies a l´interès i
la lluita dels nostres pares i mares ens formàrem com mai abans ho havia fet
una dona. Vam aprendre de lleis, de números, de literatura, de ciència. Ens van
donar l´oportunitat de pensar, d´investigar, d´accedir a un món laboral,
deixant de banda allò de “profesión sus labores” per a aconseguir la, tantes
vegades desitjada, independència econòmica.
Però tot té un preu:
el país no estaba preparat per a canalitzar aquesta revolució, molts homes no
esteven en disposició de conviure amb les dones com a éssers iguals i
probablement moltes de nosaltres tampoc no aconseguíem trobar el nostre lloc.
Vam aprendre a ser
homes, metgesses, advocades, economistas, soldats i se´ns va oblidar ser mares.
I eixa maternitat tardana, retardada per aconseguir moltes altres metes, per
enllestir molts altres plans, en la majoria de les ocasions ha tocat la nostra
porta, i aleshores ens ha fet sentir-nos culpables.
Per això, aquest
poemari està dedicat a totes aquelles dones que com jo, es troven permanentment
anant i tornant, en un trajecte que mai no s´acaba, “in itinere” i que, com a
mi, els agradaría no sentir-se jutjades i valorades únicament pel treball que realitzen fora de
casa, i poder triar, i baixar d´un món que corre tant, que va tan apressa, i
assumir la maternitat com una etapa més
de la vida, a la qual és necessari dedicar temps, ganes i il.lusió.
Aquest treball també
està escrit pensant en les nostres filles i fills, que pateixen les
conseqüències de les nostres mancançes. Pensant en els nostres companys, perquè
alguns d´ells, com el meu, saben entendre i respectar aquest sentiment de culpa
que sempre ens acompaña. Pensant en els nostres pares i mares, que en el seu
afany per donar-nos un esdevenidor, sense lligams, no van sospitar el que
estaba per vindre.
I finalment
m´agradaria, des d´aquest xicotet i humil viatge poètic, dirigir-me a les
autoritats, per a exigir que facen, d´una vegada i per sempre, efectiva i real
la conciliació laboral i familiar. Que està en joc la felicitat, la salut i
l´educació de les nostres filles i els nostres fills i, com a conseqüència, la
de tot un país.
I ara, vos deixe, que
tinc pressa.
-Lola Camps-
"Mare in itinere". Ed. Babilobia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada