Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Veu per a un fill nonat

Fill meu remot, el no nascut de mare,
el no arrelat a aquesta carn de dona,
mai no engendrat, presència no viscuda,
jo et demane el silenci, jo no et cride...

He nascut massa vella. Vinc de l’ombra
i ja et portava al si l’ànima meua
quan la claror em va ferir els passos.
Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre.

Quin núvol vares ésser en els muscles
de la infantesa meua no esclatada!
(Ara et pregunte des de lluny per ella:
¿es va creuar amb tu, la vares veure?)

El nostre encontre —quan?— fon un misteri.
Jo somiava els braços de carn teua
com dues branques de dolçor pregona,
o com dos istmes de la llum quallada.

Però també et sentia fet cadena
al meu coll, fet d’amor que asfixiava.
Et sentia avançar cap al meu viure
interposat entre les veus dels altres...

I en mi romans, fet mur en l’invisible,
tancant la meua porta a l’abraçada,
gelós de l’home que podria dur-te
des del teu fons, des del llimac a l’aire.

Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva!
Què vols de mi, què dius que he de donar-te?
Quina animàlia ets dins de ma vida
devorant-me feréstec la tendresa?


Allunya’t ja de mi, fill de silenci,
deixa’m ja sola, sense pes, crescuda.
Als llimbs d’infants nonats, pot ésser trobes,
companya i aguardant-te, ma infantesa.
  
-Maria Beneyto-

Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.