Ara
que tens el nom d'absència
i
la forma del buit,
i
la paraula glaçada en tu
es
diu silenci, mare
-mare
meua i de tots els qui volien
afillar-se
al caliu que a tu et sobrava-
¿On
posaré les mans que ahir tenien
el
costum de tocar
port
d'arribada?
Tocar
la flama,
el
gel, l'aigua, la terra,
tocar
vidre trencat,
tocar
l'espina,
tocar
la pluja humana
on
va liquant-se el cor.
¿sols
això em resta?
Tocava
mare
i
ja no hi era el món darrere,
amb dents, amb ungles brutes,
amb
colps o mans que duien la ferida.
Els
germans d'infantesa
i
els altres que han perdut com tú
la
forma de ser humà ací,
tot barrejat, tot en eixam,
donaven
a la fugida el mot
que
en tu ens salvava,
i
en tocar-te, tocàvem pau,
residus
de la cova natal,
pa
ensucrat, neu calenta,
i
pròleg de la vida
que
anàvem aclarint.
T'escolte
així parlar:
!Vine
a la mare...!
o
!¿Qué
et faré a la nit per a sopar?!
Paraules amb caliu i alè.
Tebiesa
de la sang
fent-se
llavis.
!Vine
a la mare...!
A
la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als
qui pregaves per la filla petita
i
per la dona,
quan
la febre era el pou on m'enfonsava
o
el cor em feia mal de veure i de viure.
!Vine
a la mare...!
I
el món era un manoll d'herbetes tendres,
una
fira de nines
o
el cel de pasqua blau de primavera.
Ara
furte al silenci la veu teua
que
es fa líquid calent del riu que porte,
i
les quatre paraules
vénen
a mi per la cordial artèria,
vers
la vida que visc freda i ferida,
vers
el món roig de sang,
negre
de pluja o gris de cendra,
inacabable
cendra de gent morta
cremada
per l'oblit.
"Vine
a la ..."
Però
mai més podré tocar mare.
- Maria Beneyto-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada