Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Blau

                                                           


   "A la meua filla Mehraneh"


Pensava
en l'oceà en despuntar el sol,
en el velam en el blau onatge,
sí!
pensava en tu,
la meua xiqueta!
En els dies en què suraves en mi
com un peixet
sense mar!

Desitge per a tu
mars i mars de felicitat
tranquil·litza't amor meu,
aquest no és el so d'una bala,
són els magraners florint en el jardí
que anhelen els teus llavis!

Les faldilles de la muntanya Bava
esperen que córregues confiada
per a caçar els seus conills

Tranquil·litza't  xiqueta meua!


Les bombes van ser només un malson,
pertanyen a un temps en què la mare temia
el explosius que amagaven dins de rialleres nines,
tranquil·la.

El món és el meu si
guardant el teu somni amb amor.

- Mahbobah Ebrahimi-


Traduïda per mi a partit de les traducions a l´anglés dels poemes d´aquesta poeta efectuades per Kambiz Parsai.

____________________________________

Mahbobah Ebrahimi va nàixer a Kandahar, Afganistan, en 1976. Des de la seua primerenca infància la guerra la va portar a viure el desplaçament fins a Iran, on es va graduar en ciències bàsiques de la salut en la Universitat de Teheran. Escriu poesia des de la seua adolescència, està casada amb un poeta afganés i té tres fills. El seu primer llibre de poesia és "El vent és el meu germà". Va treballar com a Cap de Redacció del periòdic cultural "Farkhar" i com a Cap de Redacció de la revista mensual Neda, dedicada a les dones. Des de 2007 viu a Afganistan amb la seua família, enmig del sotsobre de la guerra.





Cap comentari:

Publica un comentari