Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

CANÇÓ DE LA DONA QUE MAI VA ESCRIURE CAP POEMA



Quan havia d’escriure els millors

i els pitjors versos de sa vida

estava atrafegada i s’havia vestit

de dona circumspecta arrossegant el pes

d’aquell petit i hospitalari món

on habitava. 


Quan havia de dir les millors coses,

les que es viuen i es senten

per primera vegada,

regalava dreceres i rajava cançons,

carregava cistelles amb fruites saboroses,

cuinava de nit,

netejava llençols,

preparava lliçons i vigilava nens

als patis dels col·legis.

O curava les nafres dels malats,

engolint-se la vida amb les bromeres

de cervesa morena i fum canalla

temptejant aquells homes en l’estret carreró. 


Quan havia d’escriure els millors versos

de sa vida,

els ganivets semblaven menys

esmolats que les paraules

que passaven de llarg, apressades,

camí d’altres quaderns més exquisits. 


Quan havia d’escriure els seus pitjors poemes

la vida romania tancada en una caixa

de parets fumades de gros vidre,

aguaitant des d’on considerar

les diferents arestes dels pecats,

perdonables o no, de la seua família. 


Quan havia d’escriure els millors

i els pitjors versos de sa vida,

només va tindre temps d’eixugar-se les mans

i els ulls, furtiva,

amb un drap enganxat al vent tramuntanal.


Quan havia d’escriure aquell poema

que la brisa dictava encreuant el carrer,

esperava, pacient, que el seu món

s’ordenara de nou per poder satisfer

els desitjos dels altres.

I, aleshores, poder escriure en pau

aquell quadern en blanc.


- Gràcia Jiménez Tirado-


Primer Premi “Joan Climent” 2018 per aquest poema, publicat al llibret de la falla Sagrada Família Corea de Gandía.


Cap comentari:

Publica un comentari