Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

ESSÈNCIA

El meu poble és aquella punta
que allarga el braç
per acaronar les illes.
Terra i mar.
Margallons i pins banyats en sal.
A trenc d´alba, el sol despunta
per l´horitzó marí,
entre gavines, ones,
pescadors que faenen la mar
i esquitxos de sal.
Pels carrers, la gent humil
arrastra l´esquelet
alenant amb força
per a encarar el nou dia,
mentre d´altres
més sumptuosos
prenen café
en les terrases voramar.
Poble de contrastos.
De cases senzilles
i habitatges que desafien
la gravidesa
per alenar el blau.
Vidre i fang reflectit en els núvols.
a l´estiu, l´opulència
atraca a la nostra badia.
Aleshores, esdevinc,
un poema mal escrit
buscant serenor
en alguna cala perduda,
que allò que en essència
hi ha en mi
prové de gent senzilla
aquella que solcava la terra
i buscava la riquesa en la mar.
Flaires de fonoll i tarongina m´arrelen
de flor d´atmeller i ceps.
És per això que no me la crec l´opulència,
sé que hi ha de miserable en ella.

-Encarna Roselló-

"Arrels de mar"




Cap comentari:

Publica un comentari