que l’au del pit encara viu i nia.
Que ja vindrà la nit, i la mà freda
refusarà el lleu tacte de la seda
per a cercar d’una altra mà la mida
en allò que potser encara és vida.
Us recomane el sol i l’específic,
la tendra companyia, el frigorífic
on refredar els somnis vells, a cura
del grau de l’escaient temperatura.
I, en cohort xicotet, la frase feta:
“Encara queda sol en la torreta”
A mes amics de tristor puc escriure
aquest jorn on crec dubtosament viure.
A mes amics. I allargue la mà estesa
després de soterrada la tendresa
Jo vinc d'un temps perdut. Sóc mare i filla
d'aquest monstre d'amor que em fa una illa.
I no tinc un vaixell per al viatge
on la joia viu en estat salvatge.
Als amics de tristor, però, els diria
la pau, i amb veus que riuen signaria.
-Maria Beneyto-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada