Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Les poetes beat

Nomenar a Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs és nomenar a la Generació Beat, aqueixa que va agrupar a aquells joves escriptors nord-americans que es van oposar a la repressió i conservadorisme nord-americans dels anys cinquanta i van iniciar el camí de la contracultura l'ombra artística de la qual arriba fins a despús-demà (no solament en terra literària). El Centre Pompidou de París —sí, trepitjar per fi París, com qui aconsegueix tocar un cim, un d'aqueixos ochomiles— ha dedicat una exposició a aquest moviment que va prendre el nom del significat de beat que apuntava a derrotat o marginat (beat down), i que es va popularitzar després de la publicació, en 1952, de l'article de John Clellon Holmes en el «New York Times Magazine», «This is the Beat Generation». En 1959, Kerouac va voler suggerir un altre sentit del terme cap a la beatitud, per aqueixa tendència cap al pensament oriental i la meditació (i el peyote, entre altres viatges), que els caracteritzava.

La mostra, amb més de mig centenar de documents, estava presidida per una columna vertebral de 36 metres que custodiava el papir mecanografiat per Kerouac de «En el camí» (On the road), de 1957. Aquesta obra presideix també el corpus —juntament amb el poema de 1956 «Udol» (Howl) de Ginsberg («He vist les millors ments de la meua generació destruïdes per la bogeria», etcètera) i la novel·la de 1989, «L'esmorzar nu» (Naked Lunch), de Burroughs—, d'aquesta tribu que va vagar per Estats Units i va escampar la seua llavor anticonsumista, pacifista, aficionada a la literatura automàtica, al joc formal, a la denúncia i a la llibertat sexual, per Mèxic, Índia, el Marroc o França: París, clar. Un documental (Pull My Daisy), escrit i dirigit per Kerouac o la roba que va portar l'escriptor durant la ruta que va retratar en la seua novel·la emblemàtica també es podien veure en l'exposició que va acabar el 3 d'octubre (va acabar la mostra, però no París: la ciutat amenaça amb ser interminable).

Herbert Huncke, Neal Cassady, Peter Orlovsky, Brion Gysin (amb el seu «Dreamachine»), Lawrence Ferlinghetti o Bruce Conner també rellueixen amb el neó d'aquests rebels amb causa. I no va haver-hi escriptores? La resposta la va donar un d'ells, Gregory Cors, en 1994, quan li van preguntar en una conferència per què no va haver-hi dones en la Generació Beat: «Va haver-hi dones, estaven allí, jo les vaig conèixer, les seues famílies les van tancar en manicomios, se'ls sotmetia a tractament per electrochoque. En els anys 50 si eres home podies ser un rebel, però si eres dona la teua família et tancava. Va haver-hi casos, jo les vaig conèixer. Algun dia algú escriurà sobre elles». I així ha sigut: un llibre dóna ara explica d'elles a Espanya. M'ho van comprar a Barcelona, en una famosa llibreria en la qual hi havia, casualment, un expositor sobre la Generació Beat que, per cert, no incloïa aquesta obra que venien en una altra zona del mateix establiment: «Beat attitude: antologia de dones poetes de la generació beat» (Bartleby), amb traducció, selecció i pròleg de Annalisa Marí Pegrum. No estava en el mateix lot, com si seguiren sense formar part del cànon aqueixes dotze poetes entre les quals estan Joanne Kyger, Lenore Kandel, Diane Vaig donar Cosina, ruth weiss (així, en minúscules), Brenda Frazer, Anne Waldman o Elise Cowen (en la imatge), que es va suïcidar amb 29 anys i la família dels quals va intentar després cremar tots els seus poemes sobre drogues o experiències homosexuals i altres assumptes que, en el cas dels homes, van ser considerats propis d'aventurers bohemis i en el d'elles, de malaltes mentals.


Algunes d'aquestes autores han atès que parlar per les seues memòries, les de Johnson, per exemple, resum ja en el títol el paper que la cultura patriarcal els tenia reservat: «Personatges secundaris». És a dir, artistes relegades als seus rols d'esposes, mares, muses i/o amants, confinades a la llar i sense gaudir de la mateixa llibertat creativa i de moviment que els seus contemporanis. Els temes són els mateixos que els de els homes d'aquella agitació literària —espiritualitat, filosofies orientals, el jazz o la reivindicació social i política—, explica Pegrum, però s'afigen visions que també configuren el món i que segueixen estant marginades en l'art: menstruació, parts, avortaments, fills, frustració, invisibilitat, l'espera o el domèstic. Les seues obres (i vides) no van ser tingudes en compte i avui sembla que segueixen sense tenir espai en els museus o en la selecció Beat de les llibreries, però va haver-hi dones. Ho repeteix Pegrum perquè no queden dubtes, perquè és la manera d'ampliar i igualar alguna vegada la realitat artística, política, social i educativa, insistint tots: va haver-hi/hi ha dones.

___________________________________________________________________

Nombrar a Jack Kerouac, Allen Ginsberg y William S. Burroughs es nombrar a la Generación Beat, esa que agrupó a aquellos jóvenes escritores norteamericanos que se opusieron a la represión y conservadurismo norteamericanos de los años cincuenta e iniciaron el camino de la contracultura cuya sombra artística llega hasta pasado mañana (no solo en tierra literaria). El Centre Pompidou de París —sí, pisar al fin París, como quien logra tocar una cima, uno de esos ochomiles— ha dedicado una exposición a este movimiento que tomó el nombre del significado de beat que apuntaba a derrotado o marginado (beat down), y que se popularizó tras la publicación, en 1952, del artículo de John Clellon Holmes en el «New York Times Magazine», «This is the Beat Generation». En 1959, Kerouac quiso sugerir otro sentido del término hacia la beatitud, por esa tendencia hacia el pensamiento oriental y la meditación (y el peyote, entre otros viajes), que los caracterizaba.

La muestra, con más de medio centenar de documentos, estaba presidida por una columna vertebral de 36 metros que custodiaba el papiro mecanografiado por Kerouac de «En el camino» (On the road), de 1957. Esta obra preside también el corpus —junto con el poema de 1956 «Aullido» (Howl) de Ginsberg («He visto las mejores mentes de mi generación destruidas por la locura», etcétera) y la novela de 1989, «El almuerzo desnudo» (Naked Lunch), de Burroughs—, de esta tribu que vagó por Estados Unidos y esparció su semilla anticonsumista, pacifista, aficionada a la literatura automática, al juego formal, a la denuncia y a la libertad sexual, por México, India, Marruecos o Francia: París, claro. Un documental (Pull My Daisy), escrito y dirigido por Kerouac o la ropa que llevó el escritor durante la ruta que retrató en su novela emblemática también se podían ver en la exposición que acabó el 3 de octubre (acabó la muestra, pero no París: la ciudad amenaza con ser interminable).

Herbert Huncke, Neal Cassady, Peter Orlovsky, Brion Gysin (con su «Dreamachine»), Lawrence Ferlinghetti o Bruce Conner también relucen con el neón de estos rebeldes con causa. ¿Y no hubo escritoras? La respuesta la dio uno de ellos, Gregory Corso, en 1994, cuando le preguntaron en una conferencia por qué no hubo mujeres en la Generación Beat: «Hubo mujeres, estaban allí, yo las conocí, sus familias las encerraron en manicomios, se les sometía a tratamiento por electrochoque. En los años 50 si eras hombre podías ser un rebelde, pero si eras mujer tu familia te encerraba. Hubo casos, yo las conocí. Algún día alguien escribirá sobre ellas». Y así ha sido: un libro da ahora cuenta de ellas en España. Me lo compraron en Barcelona, en una famosa librería en la que había, casualmente, un expositor sobre la Generación Beat que, por cierto, no incluía esta obra que vendían en otra zona del mismo establecimiento: «Beat attitude: antología de mujeres poetas de la generación beat» (Bartleby), con traducción, selección y prólogo de Annalisa Marí Pegrum. No estaba en el mismo lote, como si siguieran sin formar parte del canon esas doce poetas entre las que están Joanne Kyger, Lenore Kandel, Diane Di Prima, ruth weiss (así, en minúsculas), Brenda Frazer, Anne Waldman o Elise Cowen (en la imagen), que se suicidó con 29 años y cuya familia intentó después quemar todos sus poemas sobre drogas o experiencias homosexuales y otros asuntos que, en el caso de los varones, fueron considerados propios de aventureros bohemios y en el de ellas, de enfermas mentales.

Algunas de estas autoras han dado que hablar por sus memorias, las de Johnson, por ejemplo, resumen ya en el título el papel que la cultura patriarcal les tenía reservado: «Personajes secundarios». Es decir, artistas relegadas a sus roles de esposas, madres, musas y/o amantes, confinadas al hogar y sin gozar de la misma libertad creativa y de movimiento que sus contemporáneos. Los temas son los mismos que los de los varones de aquella agitación literaria —espiritualidad, filosofías orientales, el jazz o la reivindicación social y política—, explica Pegrum, pero se añaden visiones que también configuran el mundo y que siguen estando marginadas en el arte: menstruación, partos, abortos, hijos, frustración, invisibilidad, la espera o lo doméstico. Sus obras (y vidas) no fueron tenidas en cuenta y hoy parece que siguen sin tener espacio en los museos o en la selección Beat de las librerías, pero hubo mujeres. Lo repite Pegrum para que no queden dudas, porque es la manera de ampliar e igualar alguna vez la realidad artística, política, social y educativa, insistiendo todos: hubo/hay mujeres.