Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

No sé cuinar,
no sé cosir,
no m´agrada netejar
i em defenc poc amb les noves tecnologies.

No sé anglés
sé molt d´amor
i poc de la vida.

De vegades em preocupa
que l´única herència que et deixe
siguen els contes.

Seré la mare-conte
i tu la filla-conte.

I em preocupa que penses
que tot es pot desitjar
i canviar
prenent la forma d´un conte:

L´aneguet que no era lleig,
el príncep que no era granota,
la poma que no era bona,
la caseta que no era de xocolata.

Al remat,
després de tantes anades i vingudes,
cotxe, carretera, trens,
camins, fitxar,
cadira amb rodes, ordinador,
després de trovar-te a faltar més que a la meua vida,
arreplegar-te i entrar el sol dels teus ulls
per totes les finestres que foraden el meu cos.

 Vull ser conte
i que sigues conte,
i que la teua imaginació vole,
i que tot allò que desitges es torne realitat.

Eixa será la meua herència.

-Lola Camps Paricio-

"Mare in itinere". Ed. Babilonia. 2015.


Imatge: Kasia Derwinska