Fins i tot en els moments més bonics i amb bona
companyia la por s’instala sense ser haver segut convidada i els peus s'aturen.
I vens tu,
maleïda por
la terra es contrau
creix el desconcert
s’aturen les passes.
Hi ha el turó i el garrofer,
els núvols viatgers
la mar tant estimada
el margalló,
la corretjola,
el romer
i hi és la por
la maleïda por
front aquest palau de pedra
que abraça la mar,
cerque en la immensitat
la força per a continuar
però aquest soliloqui
estava perdut d’avant mà.
Soc aquella que vol
aquella que es queda
aquella que escapa
l’oreig entre les penyes
l’estel que fuig
els dits amargs
de la maleïda por.
-Encarna Roselló-
"Arrels de Mar". 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada