Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.

De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.

Després de les frases, després dels mots,
el vel espés que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma

en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.

-Teresa Pascual-

"Flexo" . 1988


Cap comentari:

Publica un comentari