Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t'omple la boca
i en el joc d'abraçar-la amb els meus llavis.
De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l'aire trencat en menejar-se.
Després de les frases, després dels mots,
el vel espés que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma
en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.
-Teresa Pascual-
"Flexo" . 1988
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada