Espurnes de lluna
suren
en les coves dels
teus ulls
on es pot alenar
tendra
una perenne
infantesa.
Home que ballarà un vals
i encetarà pell i
amor
al so de càlids
records
d’una estimada
Teresa.
Cabells suaus i juganers
acaronen el teu front,
companys de la
insubmissió
que viu a les
teues celles.
Home de paraules nues
i sense cap por
al càstig,
fàstic per als
desarrelats,
home de rebel·lia
amorosa.
Mans de pagès
endurides,
cap amunt i cap a
vall
inexpertes
papallones
dansant poemes i
acords.
Home de poble i
ciutat,
de fàbrica i
d’escenari,
viu poeta i
proletari,
home xicotet i
gran.
De totes les
veus. la teua,
com si fos bram,
huracà,
o cant delicat
que alena
la passió i la dignitat.
Home de paraula i gest
que ens fa
assaborir els versos.
Home de música i
cant,
que fa arremorar
sentits.
Llavis lleus, provocadors,
sempre amics d’un
cigarret,
van anunciant-li
al somriure
l’escletxa del
teu mentó.
Home amant
d’aquesta llengua.
Home amant
d’aquest país.
Que sap fer allò
que vol
perquè vol i
perquè sap,
home que és poble
i és prou,
home que és poble
i és tot!
-IMMA MÁÑEZ ALBERT-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada