Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

A OVIDI


Espurnes de lluna suren
en les coves dels teus ulls
on es pot alenar tendra
una perenne infantesa.
Home que ballarà un vals
i encetarà pell i amor
al so de càlids records
d’una estimada Teresa.

Cabells suaus i juganers
acaronen  el teu front,
companys de la insubmissió
que viu a les teues celles.
Home de paraules nues
i sense cap por al càstig,
fàstic per als desarrelats,
home de rebel·lia amorosa.

Mans de pagès endurides,
cap amunt i cap a vall
inexpertes papallones
dansant poemes i acords.
Home de poble i ciutat,
de fàbrica i d’escenari,
viu poeta i proletari,
home xicotet i gran.

De totes les veus. la teua,
com si fos bram, huracà,
o cant delicat que alena
la passió  i la dignitat.
Home de paraula i gest
que ens fa assaborir els versos.
Home de música i cant,
que fa arremorar sentits.

Llavis lleus, provocadors,
sempre amics d’un cigarret,
van anunciant-li al somriure
l’escletxa del teu mentó.
Home amant d’aquesta llengua.
Home amant d’aquest país.
Que sap fer allò que vol
perquè vol i perquè sap,
home que és poble i és prou,
home que és poble i és tot!

-IMMA MÁÑEZ ALBERT-



Cap comentari:

Publica un comentari