Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

PAELLA PÒSTUMA


The Past is such a curious Creature
EMILY DICKINSON
És diumenge. Avui dinem paella.
Paella verda amb carxofes i faves
que amb el permís dels fidels seguidors
de la paella amb col, és la millor.
L’arròs ja està quasi cuit al caldero.
L’has de deixar reposar una mica
que s’acabe de coure amb l’escalfor.
Vas amb compte que l’arròs no s’esclate.
A la taula parada, tot posat:
paper de diari, llit de l’ofrena
damunt del qual descansarà el caldero.
Prenc la cullera, contemple l’arròs.
Talment comences a escudellar
primerament, al iaio Vicent,
que menge, que calle i que no destorbe.
Em deixes davant un trosset de fetge
perquè saps que me’l menjaré de gust
però saps que principalment m’agraden
les faves, les carxofes i l’arròs.
Quan ja està tothom escudellat
prossegueix el ritual ja sacrosant.
La primera cullerada abraseix,
el desig que no ens deixa estar.
Famolencs competim pel socarrat
que s’aperceba bé que som de Xàtiva.
Rasques amb la cullera tot el fons,
Brindes l’oblació davant els ulls.
Amb paciència anem fent malbé
la tasca d’artista valenciana.
T’has de menjar cadascun dels granets,
ens deia en Ricard, l’avi vellet,
cada granet costa un any de criar.
A la vora de la taula de fusta
esperen les coloraines al plat
de l’ensalada, així tot nadant
a una bassa d’oli d’oliva amb sal:
un tomàquet vermell i saborós,
un bon munt d’olives i ceba tendra
que a la tarda anirà amunt i avall.
En forma part aquesta lletania:
Trini, quantes de paelles hauràs fet
a aquesta vida? No ho sé, fill meu.
Que bones t’ixen, però com les paelles
de la teua mare, Trinitat, cap.
Quan ens volem adonar, hem complert
el sacrifici. S’han d’arreplegar
tots els ossets de conill ben xuclats
i els pinyols de les olives de l’hule.
Encara resta el ritu final.
T’emportes el caldero i te’n tornes
amb tres taronges a les teues mans.
Sembles gairebé una malabarista.
Prens el ganivet i les vas pelant.
Hi talles ambdós pols de soca-rel,
els traus la pell dibuixant meridians.
Claves l’ungla del dit gros i vas fent
fora la pell color taronja mat.
A la fi la taronja queda nua.
L’obris pel mig en un esclat de vida
que sempre esguita les il·lusions.
Només ens manca devorar la carn
suau del fruit, xuclant el suc que s’esvara
per les nostres mans tenyides de goig.
En acabant, quan tot és consumat
anuncies amb gran solemnitat:
Ja hem dinat, ja estem arreglats.

-BEGOÑA CHORQUES FUSTER-

"Absència". Ed. Círculo Rojo.2018



Cap comentari:

Publica un comentari