PAELLA PÒSTUMA

The Past is such a curious Creature

EMILY DICKINSON

És diumenge. Avui dinem paella.

Paella verda amb carxofes i faves

que amb el permís dels fidels seguidors

de la paella amb col, és la millor.

L’arròs ja està quasi cuit al caldero.

L’has de deixar reposar una mica

que s’acabe de coure amb l’escalfor.

Vas amb compte que l’arròs no s’esclate.

A la taula parada, tot posat:

paper de diari, llit de l’ofrena

damunt del qual descansarà el caldero.

Prenc la cullera, contemple l’arròs.

Talment comences a escudellar

primerament, al iaio Vicent,

que menge, que calle i que no destorbe.

Em deixes davant un trosset de fetge

perquè saps que me’l menjaré de gust

però saps que principalment m’agraden

les faves, les carxofes i l’arròs.

Quan ja està tothom escudellat

prossegueix el ritual ja sacrosant.

La primera cullerada abraseix,

el desig que no ens deixa estar.

Famolencs competim pel socarrat

que s’aperceba bé que som de Xàtiva.

Rasques amb la cullera tot el fons,

Brindes l’oblació davant els ulls.

Amb paciència anem fent malbé

la tasca d’artista valenciana.

T’has de menjar cadascun dels granets,

ens deia en Ricard, l’avi vellet,

cada granet costa un any de criar.

A la vora de la taula de fusta

esperen les coloraines al plat

de l’ensalada, així tot nadant

a una bassa d’oli d’oliva amb sal:

un tomàquet vermell i saborós,

un bon munt d’olives i ceba tendra

que a la tarda anirà amunt i avall.

En forma part aquesta lletania:

Trini, quantes de paelles hauràs fet

a aquesta vida? No ho sé, fill meu.

Que bones t’ixen, però com les paelles

de la teua mare, Trinitat, cap.

Quan ens volem adonar, hem complert

el sacrifici. S’han d’arreplegar

tots els ossets de conill ben xuclats

i els pinyols de les olives de l’hule.

Encara resta el ritu final.

T’emportes el caldero i te’n tornes

amb tres taronges a les teues mans.

Sembles gairebé una malabarista.

Prens el ganivet i les vas pelant.

Hi talles ambdós pols de soca-rel,

els traus la pell dibuixant meridians.

Claves l’ungla del dit gros i vas fent

fora la pell color taronja mat.

A la fi la taronja queda nua.

L’obris pel mig en un esclat de vida

que sempre esguita les il·lusions.

Només ens manca devorar la carn

suau del fruit, xuclant el suc que s’esvara

per les nostres mans tenyides de goig.

En acabant, quan tot és consumat

anuncies amb gran solemnitat:

Ja hem dinat, ja estem arreglats.

-BEGOÑA CHORQUES FUSTER-

"Absència". Ed. Círculo Rojo.2018