paraules de dona

Amb els 18 acabats de complir,

un cos d’adolescent recentment estrenat i

els paradisos artificials acabats de descobrir,

tant em fa que rebente el món d’una explosió i

sortim tots disparats per l’aire com si fóssim

avionetes de paper.

Tant em fa imaginar-me esmicolada en un

carrerany humit un dia qualsevol, entre setmana,

compartint espai amb els ossos d’un peix mal

rossegat o amb botelles buides de vi barat.

Al capdavall, res no alterarà el final del meu guió

ni em lliurarà de convertir-me en una pila de cendra

ressolant pels claveguerams de la ciutat.

Ara mateix no m’importa en quin sentit gire

el món ni a quina velocitat s’atansen les

catàstrofes si l’abril d’aquesta tarda no deixa

empremta en el rostre dels teus ulls.

Avui a Bàssora un raig de sol pinta el fons del

llenç on mil bombes rompen els indicis

d’una vida en calma,

i val la pena, creu-t’ho, veure aquesta joia

enmig d’una catàstrofe humana.

Acumule la sang que regalima pels viaranys

cecs per la tempesta d’arena i en faig tinta per als

mots que ara m’esforce per escriure’t.

Imagina’t per un moment que la truita tomba,

que tu i jo som una d’aquestes persones anònimes

condemnades a morir amb la pólvora d’un pallasso desolat.

Què en faríem?

No m’expliques les notícies de la premsa que

surten cada dia al diari d’un país que ja no és nostre.

No vull sentir cap bajanada nostrada d’uns polítics assassins

que no escolten les parles de les seues gents.

Ara mateix no m’importa res,

ni les bombes que cada cinc segons maten un poeta de l’Irak,

ni les dones violades per cantonades humides de qualsevol ciutat,

ni els cinc poderosos que impregnen la misèria al Tercer Món,

ni la corrupció dels professors que em suspenen els exàmens,

ni el veí que s’ha tirat des d’un cinqué pis sense paracaigudes,

ni el milió de nenes que cada any cauen en la prostitució,

ni l’home que creu que el món només és conjugable en verbs masculins,

ni la Coca-cola desbravada i calenta que quedava a la nevera,

ni els palestins condemnats a no conéixer el mot llibertat,

ni la dona amb el discurs sobre la pau més bella del món,

ni la Fuga de la mort de Celan,

ni les lapidacions de milers d’Amines,

ni les exquisides drogues a contraban,

ni la manipulació dels mitjans de comunicació,

ni la dona de l’amic de ma mare que ha marxat amb un nen de dinou anys,

ni els deures que tenia per demà,

ni la gent que creu que encara hi ha alguna cosa per la qual val la

pena ser-hi i confia en que, sota la merda, s’amaguen indicis de vida.

Res.

I, tanmateix...

- Àngels Gregori-

Imatge: María Tudela