Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Al jardí plou.


Al jardí plou.
L´herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fills invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!



(De Vida diària, 1963)


Cap comentari:

Publica un comentari