Aquest
desmai de roses amb la posta
damunt
la sorra fina del jardí.
Aquest
llanguir callat que té la brosta
al
bes enfredorit de l´aire fi.
Aquestes
melodies apagades
de
les fulles caient en el repòs,
com
de llac adormit, en resignades
notes
opaques d´un dolor reclòs.
Són
veus d´un mateix cant…. Oh melangia
tan
tendrament subtil de la tardor
que
em poses un nou encís dins de la via
i
fas més amorós el meu dolor!..........
-Rosa Leveroni-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada