Aquell vespre de març hauriem d´anar junts al cinema
però inexplicablement hi van suspendre la projecció,
i tu em vas proposar el far, un café...
Era amarga, la cervesa. Negra
com la fusta de la nit.
Les nostres petjades a poc a poc s´allunyaven
dels hiverns.
Els teus ulls eren dos peixos d´aigua dolça
cercant la mar. S´inflamava
el vent sobre la sal; vas abraçar-me.
Ho recorde cada primavera,
quan em tremola a la pell
el primer verd de les fulles.
Mai no he trobat una abraçada així.
-CRISTELLE ENGUIX-
Imatge: Kasia Derwinska.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada