Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

He oblidat el títol d´aquella pel.lícula

Sovint acaba passant per error l´amor.
Aquell vespre de març hauriem d´anar junts al cinema
però inexplicablement hi van suspendre la projecció,
i tu em vas proposar el far, un café...

Era amarga, la cervesa. Negra
com la fusta de la nit.

Les nostres petjades a poc a poc s´allunyaven
dels hiverns.
Els teus ulls eren dos peixos d´aigua dolça
cercant la mar. S´inflamava
el vent sobre la sal; vas abraçar-me.

Ho recorde cada primavera,
quan em tremola a la pell
el primer verd de les fulles.

Mai no he trobat una abraçada així.

-CRISTELLE ENGUIX-



Imatge: Kasia Derwinska.

Cap comentari:

Publica un comentari