amor. Passar les hores
morint-me a poc a poc
per no morir-me tota.
Abisme, torrentera,
incontenible llamp
que m´abriva la pena.
Ja no és posible, amor,
dir com t´estic plorant
-dir-t´ho serenament
i viure com si res-.
El vent,la pluja, un fum
espès que em desorbita
la sang i la tendresa...
i tot el cos vessat
de tu. Arbre teu! Llavor
d´una sembrada viva.
No. No m´és possible, amor,
somniar oratges; obrir
un múscul que no estiga
encés, per estimar-te;
remenar el silenci
cercant un crit més nou
que poguera salvar-me...
Mira si és trist açò,
que a voltes resaria;
però, hi ha tanta pols
per damunt de les coses,
que he oblidat les paraules
precises, l´exacta
forma del prec, el camí
del calvari..., i dubte
del prodigiós miracle
que obscurament desitge.
-Carmelina Sánchez-Cutillas-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada