Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

Ara cal viure


Somnies un record de dones folles,

astorades, que van alhora cridant-te,

però no el nom proper, el que tens ara,

sinó l’altre, el de la llum que un dia

et varen amagar, el nom d’origen

que desconeixes tu, el que retenen

amb la llum que no tens i saps que és teua,

i que la té potser empresonada

algú que vol tornar-te-la... la resta

l’has d’endevinar. Les dones parlen

i no les pots entendre. De vegades

són les dones del plor, les ploraneres,

esperant el moment... (qui les envia?)

Ara cal viure, no pensar. La fosca

ja fa el que li pertoca: t’acompanya

i potser amb un cert plaer d’amiga.

Amb un desig caníbal de tornar-te

al que deixares buit de temps en elles,

les dones cerquen poder portar-te

als territoris de la carn, que resten

aire, flairor, petjades de l’insomni,

record que somnies, somni que oblida.

Per si de cas, no intentes adormir-te

amb la ira al costat, que potser elles

l’augmenten bastant. Al tu que no ets de dia,

has de protegir-lo amb el que encara et resta

ara i avui, de voluntat de viure.

-Maria Beneyto-



Cap comentari:

Publica un comentari