Dones i poetes que escriuen per a recordar-nos qui sóm i d’on venim. I també, és clar, qui són, d’on venen aquestes dones que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no sempre fóra possible.

CIUTAT BOMBARDEJADA

Es trencava la pau blanca dels núvols.
L’alta mort ens plovia vers la vida,
i la infantesa es feia un crit de pedra,
una negror petita.

Sols era cert que el cel, dalt del miracle
d’altre jorn ben rebut, d’altra esperança
anava fent-se foc pel món on érem
la novella niuada.

Sols era cert que no arribava l’àngel
que ens pogués dur les lletres de la joia.
(Pensàvem àngels morts, sota la flama
la socarrada ploma).

La ciutat a l’entorn. I el cel a la terra,
a trons inconeguts tot ell desfent-se.
(On les coques amb mel? On la tendresa?
On el Déu del pessebre?)

Cridàvem sota els llamps amb veu d’espurna.
Trencat el sostre, Déu potser guaitava:
sols va respondre a enderrocs, silencis,
per l’absència més blava.

Era el clam infinit. La nostra terra
ferida al cor, ens deia sens paraules,
petits noms de la sang que s’enfugia.
La terra, dessagnant-se.

Ai, la infantesa closa a la tenebra,
com va deixar amb foc les seues fites!
Des d’un ressò de flama, sots la cendra,
els pànics ofegats encara criden.

-MARIA BENEYTO-


Cap comentari:

Publica un comentari