PLA DE PENSIONS

No entenc en quin pla

se m'ha permés viure.

Qui prepara els meus clucs d'ull

davant la mort.

La meua (la veig) l'escric lliure de vida.

Tem la teua, que esterilitza el llaç.

I el vi de taula mig buit que espera el darrer glop.

Purgatori

obscenament

horitzontal.

No t'ho dirè mai, semblaré invencible.

Però tem. Tem l'absència i tem l'amor.

Tem ser social i anar al parc.

Tem l'infern de Sartre i la nuesa de la soledat.

Tem no témer res i témer-ho tot.

Tem.

Tem ofegar-me per exorcitzar l'enyor.

Tem no tenir pla de vida.

Tem poder pagar els morts.

LORENA CAYUELA

Poemes per a Keo

Imatge: Kasia Derwinska

HAMELIN

 La mare no cridava, i tots els nens

pujaven el carrer i les escales. L'olor de cassola feia sonar la flauta d' Hamelin.

LORENA CAYUELA

FRAGILITAT DEL COS

Espera poderosa la ment,

guardar coses a la maleta.
Desordre, forats i s’unfla
una cremallera trencada,
breu plaer inhòspit.
Ossos, música, el bull
brama i s’oprimeix la carn
i la roba bruta fuig.
Veu veu glop buit, salat.
Rancúnia pel sol en foc.
Tacons i pedaços de roba.
Forats i ombres als ulls
el maquillatge i el manual
units amb força clandestina.
El clam del seny, fuga o mort,
un barret d’última hora
o un os amb poca carn.
El bitllet ofega i tems,
i el mos que xucla la boca,
saliva hores d’estar sol.

LORENA CAYUELA BELLVER

Imatge: Chema Madoz

CANÇÓ DE LES BESADES

El primer bes que florí,

te'n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades.

unes amb regust de sol

i neu dalt de la muntanya.

Altres amb claror d'estels

i perfum de lluna clara.

Totes d´un encantament

que en feia les hores calmes.

D'aquell rosari passat

sols el record m' acompanya

i la recança també,

amor, si tu l'oblidaves.

ROSA LEVERONI

Presència i record

ALGUN DIA

 Qui ha possat portes al camp?

Qui vol xuclar-nos la vida?

Per què mirem des de la finestra?

Quanta por ens produeix tanta por?

A qui haurem d`explicar tot allò que està passant?

Què farem?

Què és açò que m´espanta i es fa nus a la gola?

Algun dia podràn perdonar-nos?

Algun dia podrem perdonar-nos?

Algun dia podré perdonar-me?

Com es bressola un infant mort?

Com es bressola un infant mort?

Com es bressola un infant mort?

IMMA MÀNYEZ ALBERT

"Terra als ulls" Edicions 96. - 2023-

Foto: xarxa

CREADORES

Elles tenien mans i cors i ulls i ments,

però tenien també cos de dona

i deien que la seua carn

no era fèrtil per a l’art,

que sols donarien a llum

persones, com si això fora menys

alt o menys sagrat.

Però Artemisia no els escoltà,

ni tampoc Berthe o Camille.

Frida i Maruja els ignoraren,

Tamara i Leonora també.

Sofonisba i Carmen plantaren cara,

així com feren Ouka i Élisabeth.

Totes juntes crearen mons

fets de pintura, argila o negatius.

Totes juntes feren seu el futur

i li canviaren el sexe al destí.

-ALBA FLUIXÀ PELUFO-

TIBI TERRA LEVIS

 Mentre el teu cos s´està desfent
a la solitud del taüt,
voltat per altres solituds,
ens desarmen la sanitat,

s´espatlla l´educació.

Els polìtics juguen als daus
amb el pa que manca als infants.

Les teues mans es fan malbé,

mentre perdem la llibertat.

M´aixeque, em mire al  mirall,

m´adone que el meu cos també

es podreix implacablement.

Ja fa gairebé quaranta anys

que el meu cadàver es podreix

en un gemec sord de basarda.

Que la terra ens siga lleu.

-Begoña Chorques Fuster-

"Absència"

"Ausencia"

Ed. Círculo Rojo. 2018.

Mientras tu cuerpo se está deshaciendo

en la soledad del ataúd,

rodeado de otras soledades,

nos desarman la sanidad,

se estropea la educación.

Los políticos juegan a los dados

con el pan que falta a los niños.

Tus manos se estropean,

mientras perdemos la libertad.

Me levanto, me miro en el espejo,

me doy cuenta de que mi cuerpo también

se pudre implacablemente.

Ya hace casi cuarenta años

que mi cadáver se pudre

en un gemido sordo de miedo.

Que la tierra nos sea leve.

CAMBRA INTERIOR

    What we see is what we think.

Wallace STEVENS

Es pot fer de la cambra un món

i del jardí una selva.

                               Perseverança

de la llum que segueix el seu camí

i ens convida a la contemplació.

Tal vegada això és viure:

una manera d´insistir en la llum,

travessar-la entre dues foscors

               -existir-

I el poeta fora l´encarregat

d´omplir el buit,

                               amb l´èxtasi i el rapte.

Ser especialista de la llum.

Contemplar-la, dia a dia,

hora a hora,

                   cada capvespre.

Com guanya terreny          amplia el seu quadrant

amplia les ombres            festeje la foscor.

Perspectives.

Aprendre a des-

                          nomenar.

-Imma López Pavía-

"Veus". Premi Ibn Ham Ciutat de Xàtiva.Bromera poesia, 2020

PATI D´HIVERN 2018

deja pasar el tiempo

fluido de lo móvil.

ANTONIO CABRERA

Un any.
Un any passa de pressa.

Tan lent com es completa el cicle d´una espiga.

Prodigiós 

                   com el camí perseverant de les formigues.

Inapel.lable el.líptica funesta

d´un baló,  un any,

un any passa de pressa.

Rodó com el pit-roig que no claudica,

que sempre torna al meu pati d´hivern

on és d´aire també la paciència,

                   un any,

un any passa de pressa.

-Maria Josep Escrivà-

"Sempre és tard". Premi Miquel de Palol 2020. Edicions Proa.Barcelona. 2020

LOS POBRES, YA SE SABE...

Fui a comprarle a un pobre
patatas y lentejas.
Los pobres, ya se sabe,
con poco se alimentan.
Entré al supermercado,
él se quedó en la puerta.
Compré lo necesario,
garbanzos y habichuelas.
Los pobres, ya se sabe,
no tienen preferencias.
Productos al vacío
y botes de conserva…
Conforme iba avanzando,
iba dándome cuenta
de que algunos productos,
hay quien no los tolera.
La leche, el pan, la harina…
Puede que tenga alergias…
Y se me iban pasando
cosas por la cabeza.
Café…¿Tendrá en su casa
este hombre cafetera?
Huevos…¿Tendrá butano?
Carne…¿Tendrá nevera?
¿Pescado?…No me atrevo,
y le compré galletas.
¿Y si le llevo helado?
No, que se descongela.
Yogures…¿sin azúcar?
¿naturales? ¿de fresa?
Y así fui, descartando,
restando de la cuenta.
Salí, le di su compra,
me hizo una reverencia.
Y me alejé escuchando
la voz de mi conciencia.
Huevos…¿Tendrá butano?

Carne…¿Tendrá nevera?
Los pobres, ya se sabe,
se comen una piedra…


-Magdalena S. Blesa-